«Don Joan» de Molière

Fa unes quantes setmanes vaig anar al Teatre Goya a veure el Don Joan dirigit pel David Selvas i interpretat, entre d’altres, pel Julio Manrique, Manel Sans o Lluís Marco (Manel, si mai llegissis aquesta humil opinió i tens twitter, facebook o alguna collonada d’aquestes, deixa un comentari i canvio el link, que queda trist, així!). Com veieu no cito cap actriu perquè, de fet, només n’hi ha tres i dos dels papers femenins són secundaris, potser els tres, fins i tot. Donat que no he llegit l’obra original de Molière, no puc dir si és culpa del text original, com sí sé que són altres punts, o culpa del muntatge.

Quan vas a veure una obra de títol «Don Joan» ja saps què t’espera. Vull dir, com a poc, un tio que sap molt bé el que vol. I el que vol són dones, de qualsevol tipus edat i forma, com deia el Pepe «mientras respire…». I això és sobretot el que trobem, a Don Joan, una nova versió, clar, interpretat pel Julio Manrique. Però hi ha més: potser el personatge que sorprèn més és Sganarelle, interpretat pel Manel Sans, genial i divertit. I encara: els espectadors. El primer que trobes quan entres a la sala i no ets dels primers és tota una colla de gent asseguda a les taules de l’escenari que veus, clarament, que no són actors: no saben on mirar, ni què fer, ni què dir…i miren els actors contínuament. Quan passen unes quantes escenes poden tornar a les butaques per les que han pagat, tot plegat possiblement una experiència que no oblidaran.

No explicaré què passa a l’obra, qui vulgui saber-ho que la vagi a veure, les poques coses que dic no serveixen de spoiler absolut. Diré el que em va agradar i el que no, podeu o no estar d’acord amb mi, és quelcom de totalment subjectiu. Em van encantar les interpretacions, de tots. Són actors i actrius (malgrat que els papers femenins siguin secundaris, elles són sempre principals!) excel·lents, dels que haurien d’aprendre les noves generacions d’actors. El Julio Manrique el segueixo des de que el vaig veure en un altre segle fent d’Antonio a «Temps de silenci«. Ja l’havia vist a «La memòria dels cargols«, però en aquella sèrie el seu personatge no tenia prou escenes per a fixar-se gaire en l’actor. El Lluís Marco també fa una colla d’anys que el segueixo i veig. Ambdós són a la llista dels meus deu actors preferits de l’escena catalana.

Ara…hi ha tres aspectes que no vaig acabar de veure. El primer, però suposo que és un «es lo que hay», és que l’escenari queda petit per a tota l’escenografia, sobretot si veiem les fotos del programa fetes al TNC (és una gran diferència!). Segona, trobo que no calia (perquè no aporta absolutament res) fer que dues de les actrius sortissin amb poca roba una bona colla de minuts a escena, no només no aporta res, com he dit, sinó que banalitza tot el que succeeix durant aquells minuts. I honestament, poc més…potser el tabac…ai el tabac!

De tota manera, el meu consell final és anar-la a veure. No només veureu  grans actors fent una gran feina, sinó que gaudireu d’una visió diferent del mite de Don Joan!