«Maremar» de Dagoll Dagom

 

Al Cafè Zurich, cafè i llibre. Cafè més car de l’habitual (és el Zurich!) i llibre d’Oliver Sacks. He arribat més d’hora del que calia i espero les dues amigues amb qui he quedat per anar a veure Maremar, de Dagoll Dagom. Parlant amb una d’elles el dia anterior, em va sorprendre saber que les opinions sobre l’obra són contradictòries.
– Alguns diuen que és molt bona, d’altres que no… Que és massa dura.
– Ja ho saben que està basada en una obra de Shakespeare?
– Sí… Suposo, vaja.
– Ja…
Uns vint minuts més tard del moment de la meva arribada, les meves amigues apareixen per la porta, pago i ens dirigim al Poliorama. He de dir que ja fa molts mesos que em va sorprendre que no la fessin al Victòria, però en veure-la ja s’entén que no calia un teatre tan gran.

Arribem i ja hi ha una filera de gent esperant per entrar, per sort aviat obren les portes. Un cop trobats els seients, ens hi acomodem i mirem l’escenari.
– Ui… Pocs decorats, no? – dic.
– Ara ho anava a dir. Fa estrany una obra de Dagoll amb tan poca cosa a l’escenari… Em recorda els vídeos que he vist d’Antaviana.

 

Intento recordar els vídeos que diu la meva amiga i sí que té raó. Quan van dur als teatres aquella obra per primer cop jo no havia ni nascut, i veure-la sense el Pepe no era una opció, per tant no l’he vista mai en directe. Espero des d’aquella observació de la meva amiga que, com en aquella obra, la importància l’hagin donada més a les paraules que als efectes visuals com, subjectivament, m’ha semblat en altres casos (Mar i cel inclòs, sí, ho sento).

Comença.

 
Una nena plora.

 
Comença i a l’escenari hi ha una sèrie de personatges, entre els quals hi ha una nena que plora. Aviat l’espectador sabrà per què. “Maremar” està basada en l’obra Pèricles de William Shakespeare, aquell anglès descarat que es va convertir, potser sense pensar-s’ho, en el major i millor escriptor de la història de la humanitat. En aquesta obra molt discutida per la crítica, perquè durant molts anys s’ha dubtat de l’autoria, Shakespeare hi explica la història de Pèricles, justament, príncep de Tir, que es veu obligat a fugir de casa seva per a salvar la vida. Però el mar Mediterrani, tan tranquil quan anem a la platja a l’agost, és, en realitat, un assassí, encara que, sovint, som els humans els que el condemnem a ser-ho.
De port a port, de ciutat a ciutat, de vida a vida, Pèricles és un sol ésser amb una història que bé podria ser la història de centenars, milers d’altres. Pèrdua i dolor. Enyorança i noves terres. Retrobaments i esperança. Retorn.

Retorn…

 
No penso que quan la meva Tríada Capitolina preferida (Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Joan Lluis Bozzo) van començar a pensar en aquest projecte, s’imaginessin la situació que viuria el nostre país en el moment de dur-lo a l’escenari. La realitat, però, és la que és, i ningú no pot dubtar que la dedicatòria inicial de les funcions (que suposo és sempre la mateixa) és d’allò més encertada. Poques vegades es veu un teatre sencer aplaudint durant minuts amb la funció a punt de començar.
Després de l’incís, continuo dient que una altra cosa que em va sorprendre i no poc va ser l’absència no de la música en directe (que hi és), sinó de l’orquestra, tan present habitualment en els espectacles teatrals d’aquesta companyia. En aquest cas menys és més, sens dubte. Les veus, la veu, són un instrument poderosíssim, i ho han demostrat sense cap mena de dubte. Les cançons de Llach mai varen ser tan belles.

Vull també, a títol personal, agrair, com a espectadora, el treball acurat i pensat quant a la dansa. En altres muntatges la dansa és un element més, en aquest és un actor més. Dient amb el cos allò que la paraula callava, amb composicions que recordaven conegudíssimes obres d’art (La Pietà, El rai de la Medusa…), els actors llençaven al públic no ja missatges, sinó sentiments.

I, en efecte, potser és aquesta la paraula que resum la meva experiència d’ahir a la tarda: sentiments. Plorava tan sovint que l’actriu Mercè Martínez, que interpreta Diana (la deessa, sí…), entre d’altres, de tant en tant em donava un cop d’ull, no sé si per curiositat o llàstima. Soc filòloga clàssica. No és quelcom que hagi estudiat, és el que soc des de molt abans de saber que s’estudiava a la universitat. Gràcies a això sé de què és capaç aquest Mare Nostrum que tant hem maltractat. Pitjor encara: sé tot el que ha fet, tot el que ha sofert… I puc veure tot el que farà, tot el que patirà encara… És un dels molts pesos que suportem aquells que mirem la història i l’ésser humà com el que són: una condemna antiga, una pedra de Sísif. Per això plorava, perquè conec el passat, veig el present, preveig el futur. I continua essent negre. No aprenem.