Kubrick (CCCB)

Ahir a la tarda vaig anar al CCCB amb la Z. per a veure l’exposició sobre Stanley Kubrick que van inaugurar ja fa uns dies.

Ara feia temps que no anava al CCCB i, com sempre, em vaig perdre pel Raval. Vaig fer una volta maca fins a arribar a la porta principal i encara gràcies, perquè no em vaig endarrerir gaire…

Ja s’hi veia força gent abans d’entrar. En aquesta mena d’exposicions el punt negatiu acostuma a ser sempre el mateix: la massificació. Són arguments i/o personatges que interessen molta gent i és molt complicat, sobretot a determinades hores, poder gaudir de l’exposició com cal perquè amb prou feines t’hi pots moure. Potser per previsió d’aquest fet, el CCCB et permet tornar a entrar un altre cop amb el preu d’una sola entrada, qualsevol altre dia, passant per taquilla i mostrant la primera entrada. S’agraeix.

El primer que sobta quan arribes a la tercera planta, on es troba l’exposició de Kubrick, són els colors. Vermell, blanc, negre, sobretot. La combinació pot arribar a ser incòmoda per a la vista, sobretot la dels pobres miops com jo, perquè sovint hi ha textos vermells sobre fons negre o textos negres sobre fons vermell; no fa còmode de llegir. A més, caldria que l’organització revisés amb cura l’ortografia dels textos en català, almenys… Seria d’agrair.

Amb tot, l’exposició és interessant. És una passejada per la carrera d’un dels millors directors de cinema de tots els temps. Tothom sap qui era Kubrick, joves i grans. Tothom n’ha vist una pel·lícula o altra, encara que és complicat haver-les vist totes (va treballar molt!). Personatge excepcional, Kubrick va ser un visionari i un innovador. Passejar per les diferents sales de l’exposició que recorre la seva carrera és enyorar-se d’un moment en què el cinema era, de facto i no només de paraula, el setè art.