Petites notes de Sant Jordi 2018

Dilluns va ser Sant Jordi, el dia, potser, més esperat per tots els lectors catalans. Sant Jordi és un dia especial, a casa nostra. Festa nascuda de la voluntat popular, la tradició diu que les dones reben una rosa i els homes, un llibre. La realitat, però, és més tossuda: només cal passejar pels carrers de qualsevol poble o ciutat per a veure que, en realitat, tothom compra llibres i roses, sense importar si són homes o dones.

Al departament de llengües de l’institut vàrem pensar que seria una bona cosa que els alumnes més grans baixessin a Barcelona per a veure l’ambient, i així ho vam fer. I quin ambient! Era de matí i ja hi havia un bon munt de gent amunt i avall de les Rambles comprant, mirant, parlant. N’hi havia tanta que, personalment, vaig ser incapaç de comprar res ni de gaudir prou de la quantitat de llibres ingent que hi havia arreu.

Així que, a la tarda, vaig baixar al centre de la ciutat on visc. M’atreuen molt més les parades amb llibres usats i de segona mà que no pas les parades de llibres nous. Deu ser la meva ànima clàssica, vaig sempre a buscar allò «vell». Vaig arreplegar tres llibres, enguany. El primer:

George Harrison y el Mantra. Harrison ha estat sempre el meu «Beatle» preferit, tot i que no us sabria dir ben bé per què. Quan vaig veure aquest petit llibre, que conté algunes de les seves creences més profundes, no vaig dubtar gaire en agafar-lo. Com veieu, però, el llibre ha viscut èpoques millor. Per això, en aquests dies, l’he rentat i folrat. D’ara en endavant no l’atonyinaran més!

El segon:

Como agua para chocolate, de Laura Esquivel. D’aquesta novel·la, no gaire llarga, se n’ha fet una adaptació cinematogràfica que, personalment, no he vist. L’autora explica la història d’una noia que, per ser la filla petita, no es pot casar encara que enamorada d’un home que la correspon…

Tercer i darrer:

La casa de los muertos, de Fedor Dostroyeski. En ella l’autor rus explica els anys en els quals va viure, pres, a Sibèria. El van detenir per socialista, quan era molt jove. Qui en vulgui saber més, que es miri aquest documental:

Per últim, les roses. En vaig comprar dues, com sempre, una per la mare i una altra per a mi. Com he dit a l’inici, la tradició ha donat pas, en part, a la modernitat.

Pèl pansides, ja (la foto és d’avui!). Espero, en fi, que hàgiu passat un Bon Sant Jordi!