«Èdip» de Sòfocles

Jo: Diuen que plourà.

A.: Un altre cop?

Jo: Sí…sempre que anem al Romea plou, tu…

A.: Som d’un gafe…

Ahir vaig anar al Romea, com fa dues setmanes, a veure un clàssic. Fa dues setmanes va ser Troyanas, ahir va ser Èdip.

Èdip està basada (torna a ser una versió…) en l’obra Èdip rei de Sòfocles. Per poca cultura clàssica que tingui, el lector sabrà que hi va haver tres grans tràgics a l’Antiga Grècia: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. Sòfocles va ser el tràgic més important i Èdip rei una de les seves obres més conegudes. I això és un bé i, alhora, un mal per a qui la representen.

Actuen, doncs, Julio Manrique com a Èdip; Carles Martínez com al Sacerdot de Zeus i ciutadà tebà; Marc Rius com a Creont; Mercè Pons com a Iocasta; Ramon Vila com al missatger que ve de Corint a anunciar la mort de Pòlib; el gran Miquel Gelabert com a pastor, Tirèsias i ciutadà anònim de Tebes i, per últim, Clara de Ramon com a ciutadana tebana, també, i Antígona al final. Tots els actors donen vida a més d’un personatge, tret d’en Julio Manrique. Clar que fent d’Èdip ja n’hi ha prou, ja… Res a dir sobre les actuacions. Bones, com sempre. Potser falla, puntualment, la dicció d’alguns dels actors i això provoca que l’espectador no escolti algunes frases (desconec si utilitzaven o no micròfons. Si ho feien, estaven molt ben dissimulats).

El decorat és integrador. Que què vull dir amb això? Fàcil…no trobem el decorat només a l’escenari, sinó que ocupa una part de la sala i, m’atreviria a dir, una part dels passadissos d’entrada a sala. Interessant. I dic interessant perquè crec haver entès que el director ha pretès que els espectadors se sentin ciutadans de Tebas, també. Ajuda a reforçar aquesta sensació el fet que Èdip s’adreci constantment al pati de butaques i no només als ciutadans tebans que es troben sobre l’escenari.

L’adaptació, amb tot, no m’ha agradat tant com la de Troyanas. Atenció, no dic que no m’hagi agradat, dic que no m’ha agradat tant. Si he de ser sincera, trobo que, objectivament, és més fàcil d’adaptar la primera que no pas Èdip, perquè el tema de la guerra, allà tractat, és universal, constant, etern. En canvi el tema que toca Èdip no ho és tant. Els grecs antics creien molt en els oracles i en el destí. Per a ells els déus feien i desfeien sense mai preocupar-se, de debò pels humans. I Èdip és un exemple clar. No fa res de mal fet (no, almenys, més que els seus coetanis. És cert que assassina Laios i la seva escorta, però qualsevol al seu lloc ho hauria fet). És un home temerós dels déus, els respecta, els honora. Però no n’hi ha prou. Amb ell, els antics grecs ensenyaven que tot estava escrit i res no podies fer per tal d’escapar del teu destí. Tal com els perses ho explicaven amb el seu conte El mercader de Bagdad.

Èdip és un home maleït de bon començament, però ell no ho sabrà fins al final. La seva dissort atraparà també els seus progenitors (en efecte, mata el seu pare i es casa amb la seva mare), sinó també als seus fills (Ismene, Antígona, Polinices i Etèocles), que, alhora, són germans. La maledicció els perseguirà també a ells. I, com en el cas del seu pare, tampoc ells seran culpables.

Em va agradar la part final. Èdip i la seva filla Antígona arriben a Atenes i s’aturen fora de la ciutat, a un teatre abandonat. Julio Manrique surt embolcallat amb una manta groga i els ulls, que el personatge ja no té, embenats amb una vena groga, també. Al teatre pare i filla, germà i germana, troben un atenès que els parla de les lluites a la seva ciutat. Arreu hi ha guerra. Èdip seu a terra. «Que aquest teatre sigui la meva sepultura». Embolcallat amb una tela groga. Molière agrairia l’homenatge, n’estic segura.

Recomanable anar a veure-la. Cal conèixer els clàssics. Com em va dir una vegada un professor: no pots fer res, viure res, sentir res, que no hagi fet, viscut o sentit abans un grec.