Caminava aquell dia dels primers 2000 escales amunt en la Facultat de Lletres de la UAB cap a una de les aules nanes on ens confinaven als de Clàssiques a fer classe. Al meu costat, la professora O. em comentava quelcom que ha mort en el record dels dies. I escales avall hi anaves tu, Oriol, amb pressa. Arribaves tard a no sé quina classe. Amb tot, es vas deturar a parlar una estona amb la professora O. Jo no et coneixia i la vaig esperar fent-me a un costat per no sentir què us dèieu (i per tal que no m’atropellés el tràfec de canvi de classe habitual aleshores, i suposo que ara també). No et coneixia però, en canvi, sí que t’havia vist ja, no només a la universitat, sinó també a un programa d’història que fa una bona colla d’anys presentava el Toni Soler. (Ho he anat a buscar, era El Favorit!).
El temps passa i aquell temps també va passar. Al cap d’uns anys vaig veure per TV3 que havies esdevingut l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts. El cert és que em va sorprendre que t’haguessis ficat en política, tot i que no en vaig fer més cas.
Però va arribar el 2010 i també els anys de les manifestacions (ara en diuen “rebel·lió”, d’això! Com explicaran que ells mateixos les permetessin i consideressin legals?), dels atacs, dels insults, però també de l’esperança. Vas deixar l’àmbit local per a saltar a la lluita per la Generalitat. Tot el que ha passat després es troba a l’hemeroteca recent, tot i que molts tenim la sensació que hi ha moltes coses que no sabem…
Mai no hauria pensat quan esperava la professora O. al passadís de la Facultat de Lletres de la UAB, mentre parlava amb tu, que molts anys més tard t’escriuria una carta que aniria camí de la presó d’Estremera i no al Palau de la Generalitat. Tot al meu voltant sembla haver-se tornat boig.
Era a Correus per tal de fer un enviament urgent i sentia uns nervis d’allò més desagradables. Allà vaig pensar en els meus avis paterns, que van patir la guerra que els de sempre varen provocar. El meu avi va passar tres anys a la presó perquè era comunista. Només això. No va cometre delictes, no va matar ningú. Només pensava diferent. Durant aquells anys de reclusió injusta els meus avis s’enviaven cartes. Com se sentia la meva àvia, aleshores? I el meu avi? No ho puc saber, només puc saber què sentia jo aquell dia d’una tardor curiosament freda . Jo, que només sóc simpatitzant, estava nerviosa en enviar aquella lletra. No vull ni pensar com se senten les vostres famílies.
Només, però, recordar, per acabar, allò que deia en Sisa: qualsevol nit pot sortir el sol. I quan això passi, i passarà ben aviat, la llum escombrarà totes les ombres
L'angolo delle parole 