«Calígula» de Camus

Ahir vaig anar a veure al Teatre Romea el «Calígula» de Camus, protagonitzat pel Pablo Derqui.  Aquí teniu un vídeo breu:

Què dir: un text de Camus, si interpretat amb un mínim de gràcia i talent, sempre paga la pena. «Calígula» és un text fort, cru, cruel, fins i tot. Però és un text d’una grandíssima qualitat. L’espectador, quan surt del teatre, té aquella sensació que potser tenien els grecs antics quan anaven a veure una tragèdia. L’espectador, en veure «Calígula», pateix una catarsi, una destrucció seguida d’una renovació. I això, actualment, es pot dir poques vegades.

Només entrar al teatre el que crida l’atenció és el decorat: curiós, inclinat. Sobretot inclinat. Penses: «no es fotran una nata?». Però no. Els actors semblen haver-se acostumat a viure obliquament, almenys sobre l’escenari. Interessant la inspiració feixista del decorat, de la mà del sentit profund de l’obra de Camus, que pretenia denunciar les tiranies que es patien a Europa a principis del segle XX.

Els actors, excel·lents, sigui els més joves, sigui els que tenen un paper secundari: Pep Molina, Pep Ferrer, Bernat Quintana…Tots estan a l’alçada del text que estan interpretant.

Si hi ha una cosa que no acabo d’entendre, o de veure, és la posada en escena del moment en què Calígula es fa passar per la deessa Venus. De fet, és l’únic moment en què el públic no acaba d’entendre què està passant i de què va, tot plegat. No sé si una altra elecció hauria donat a aquest moment un altre ambient menys trencador amb el tot de l’obra.

Deixo per al final un apunt sobre l’actor protagonista, en Pablo Derqui. Quan una obra recau tant sobre un sol actor, com passa també a Hamlet o Macbeth, la responsabilitat per a ell és immensa. Afortunadament (i, si ho llegeixes, Pablo, sense ànims d’ofendre!), en Pablo té una capacitat especial per a encarnar papers de desequilibrats mentals (i si ho dubteu, feu una ullada a «Los ojos de Julia«, que flipareu estona…). Passa que Calígula no és un boig, o almenys no és un boig de manual. Estarem d’acord en què va fer coses inexcusables, però les raons que en la seva boca posa Camus fan que, probablement, sigui uns dels papers més complicats d’interpretar del teatre del segle XX. Chapeau, Pablo!