De les reixes llum de lluna a través,
quatre barres dibuixa sobre el ciment.
La Lluna tota sola dalt del cel
sense estrelles al voltant que brillin res.
La Lluna res no entén:
“Com és que a la presó
hi és la gent del Parlament?
Les estrelles no en fan ressò?”
“Tot és foscor”.
Mig adormit encara respon el Sol.
“Tan aviat com em llevi
la Llum ho il·luminarà tot”.
“I per què no et lleves ja?”
Li diu ben empipada Diana.
“Si tu vols que tot bé es faci
més et val que no m’atabalis.
Germana, vols recordar Faetó
que per voler córrer massa
de poc a tots no abrasa
amb l’energia del Sol?”
La Lluna ben trista calla
Car la pena la tenalla,
Però el seu germà té raó:
cal recordar de Faetó la dissort.
De cop, quina sorpresa!
Al cel sembla que es desperten,
les primeres llums dels estels.
“Som aquí, Selene estimada.
En endavant les llàgrimes amargues,
la injustícia, la ràbia, la pena,
res de tot això no quedarà
i la nostra llum tot ho il·luminarà!”
Versificació 3, a B.M., mestra.
Matinada del 11 de novembre del 2017
L'angolo delle parole 